viernes, 27 de marzo de 2009

No crónica de un concierto genial

Habíamos dicho que hoy sí que contaba... Pues esta es mi apuesta, sabiendo que juego con desventaja de objetivos... y de número de intentos!! Tiré literalmente cuatro fotos. A ver si tú la superas, Martí. ¿Cómo decías de hacer la encuesta?

Hoy la crónica se me deshace entre los dedos... tanta dosis de tristeza y melancolía casi me obliga a escribir sobre un adiós silencioso que estoy tratando de llevar a cabo... Ufff.. Qué traicionero es el silencio... Si queréis saber más sobre este delicioso músico, pinchad aquí.

Y el sábado, despedida de soltera de Helena... noche de Harlem!

PD: Espaldamaceta es auténtico... un ejemplo de cómo cautivar al público, hacerle sentir, impregnarle de melancolía, y acabar devolviéndole una gran carcajada sonora al unísono. Gran artista.

3 comentarios:

Martí Bou dijo...

De moment, aquesta és la que li he enviat a ell.

M'agrada especialment - de la foto- la composició, més que res, per com toca, què transmet, els seus moviments, la seva manera de fer i saber estar i sentir...

I sobretot per la seva música. Intimista, melancòlica, imprudent, trista pero sumament bonica. No sóc gaire donat als megapiropos, però aquest noi m'ha guanyat.

... per no dir que quasi m'ha dedicat una cançó!

:oD

aquí va...

http://i167.photobucket.com/albums/u141/martibou/Espaldamaceta-Heliogbal-09-03-26-06.jpg

Ja en penjaré alguna més quan faci la crònica...


pd. el concurs te'l reservo per a tu

;o)

Martí Bou dijo...

Per cert... no et puc penjar fotos directament als comentaris del blog...

:oS


pd. l'enquesta fes-la entre els presents al concert a veure què diuen...

Rocío Ovalle dijo...

Ohhh! ganas tú... que foto, mare de deu... eres un crack!! Pero no sólo refleja lo intimista de su música, también lo pieza que es entre canción y canción... supongo que habrás visto el dedo, no?? jaja muy bueno!